Ja deu fer prop de 50 anys que vaig posar per primer cop els peus als estanys de Sils. Era un marrec i només en tinc la imatge borrosa d'un meu oncle-avi carregant herba en un carro. No recordo si hi vaig tornar gaires vegades més, fins que em va entrar el cuc naturalista i les meves visites es varen incrementar. Entre 1975 i 1990 els estanys de Sils varen formar una part molt important de la meva vida i hi vaig passar moltes hores, de dia i de nit i amb tota mena de temps. Així, vaig començar a palpar els canvis que, primer mica a mica, i després de manera accelerada s'anaven produint a la zona, i com aquests afectaven els usos i costums tradicionals i, de rebot, la riquesa natural dels estanys. Intentar salvar el que quedava era gairebé una obligació moral.
Després han passat moltes coses, però us puc assegurar que molts d'aquells que avui diuen que coneixen molt bé els estanys "de tota la vida" no els hi havia vist mai fa 30 anys. Per desgràcia, i pel pas del temps, la majoria de les persones que realment sí els coneixien bé, i de les quals vaig aprendre moltes coses, avui ja no estan entre nosaltres: com els paisatges que havien après a cuidar, humanitzant-los sàviament, sense comprometre el seu valor natural ni el seu pòsit històric.
Però la realitat és tossuda, i aquí tinc unes quantes imatges per als "entesos". Es tracta de quatre cartografies de camp que vaig fer entre 1977 i 1989. El que està pintat de verd correspon al que en diríem vegetació natural o semi-natural: prats de dalla, herbassars i vegetació helofítica i de ribera en general. Que la cosa va canviar ràpidament en pocs anys és evident, com ho és la destrossa que es percep el 1989, després d'un bon drenatge ("sanejament" es va dir). Alguna cosa s'ha recuperat, alguna cosa més s'ha destruït... Però hi ha paisatges que costarà tornar a veure: han desaparegut amb la gent que sabia cuidar-los.
1977
