La Talaia de Sant Llop... d'on ve aquest nom?

Com que més d'un m'ho ha preguntat em veig obligat a comentar d'on  ve el nom del meu blog.

Sant Llop no és més que el punt més elevat del poble on resideixo (Sant Dalmai). Hi una antiga ermita romànica dedicada a Sant Llop, protector de pastors i del mals de la gola. L'ermita porta més de 200 anys abandonada, tot i que a finals del segle XIX va ser fortificada pels militar que hi varen edificar una torre de telegrafia òptica damunt de l'espadanya. Sant Llop és una talaia privilegiada, i d'aquí el nom del blog. Malgrat la modesta alçada del turó, la seva situació entre el pla de la Selva i els contraforts de les Guilleries permet la visió d'un ampli territori. Dés de Sant Llop és veuen, a més de les terres de la comarca de la Selva, territoris del Gironès, l'Alt i el Baix Empordà, el Pla de l'Estany, el Maresme, el Vallès Oriental, Osona, la Garrotxa, el Ripollès... i si prenem atenció fins i tot del Berguedà, la Cerdanya, el Vallespir, el Rosselló... Això sí, actualment i degut al creixement del bosc, per veure tot això cal enfilar-se dalt del teulat, amb un cert risc per a la integritat física.

Sant Llop no és més que una metàfora, un lloc privilegiat dés d'on observar, el que passa i el que ha passat, reflexionar i, si cal, indignar-se aprofitant que sembla que torna a estar de moda.

Tot flueix, rès és etern (2)

A vegades va bé repassar velles observacions de sortides de camp. He de confessar que, per desgràcia als darrers anys no he fet gaire anotacions, però les més velles que tinc, la majoria anteriors a 1985, fan reflexionar una mica. Les conservo en fitxes pre-informàtiques de paper esgrogueït dins una caixa de fusta de la Cooperativa Agrícola de Batea (no recordo com era el vi!) i convenientment ordenades per àrees geogràfiques de la comarca de la Selva i rodalies.

Un repàs a aquestes observacions de joventut em sorprendria fins i tot a mi si no conservés la memòria. Vet-ho aquí com eren algunes fa més de trenta anys:

-Per trobar un tord, un pinsà o un pit-roig criant calia embardissar-se pels òbacs més humits de les Guilleries o el Montseny.

-Encara es podia veure el xoriguer petit, sobretot al peu de la serralada Prelitoral.

-Hi havia calàndries i botxins a dojo i, a l'hivern, moltes verderoles. Fins i tot apareixia algun sisó.

-Hi havia més observacions de fumarell negre que de fumarell carablanc. Ara sembla que va al revés.

-Fins a principis dels vuitanta el martinet blanc era un desconegut a la major part de la Selva, el Gironès i rodalies. I per veure un simple aligot ja no parlem del que calia voltar!

-Els estornells venien a l'hivern (i no cada any) i el raríssim picot garser petit vivia sobretot en caducifolis de muntanya

Però si tot això sorprèn, la realitat supera la ficció quan veu el que observa un francès anomenat V. Dorka en una excursió per Caldes de Malavella a l'agost de 1958, quan un servidor tenia pocs mesos i encara no sabia que de gran voldria ser naturalista. Les observacions varen ser publicades per la revista Ardeola  dos anys més tard, i avui es poden consultar al Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya (http://biodiver.bio.ub.es/biocat/). La llista fa goig, sobretot perquè hi apareix el fumarell negre (ja deia jo que abans era més comú!), el cabussó collnegre, el botxí, el sit negre i...txáán! Pterocles orientalis.  Si senyors, la xurra al pla de la Selva!, Era una època que els conreus esteparis de cereals i els prats de dalla dominaven l'espai agrícola, molt abans que ho féssin els fruiters i el blat de moro. D'aquell paisatge perdut encara en guardo algun borrós record d'infància.