"i si aixo es el que volem els de Sils, que ho es i finalmwnt ho tenim perque els que ara governen ens han entes, perque vens de fora a voler organitzar-nos el nostre poble que cadescu es cuidi de lo seu"

Després de més de 3 mesos d'haver rebut aquest comentari anònim a l'entrada del blog  que vaig titular  "Un dejà vu que cansa... i cansa molt!" m'he decidit a autoritzar la seva publicació. Segurament no ho he fet abans per allò que les coses es millor deixar-les refredar: allò que popularment es diu que potser es pensa molt millor amb vi, però val més decidir amb aigua.

No m'agraden els missatges anònims. No he acabat d'entendre mai si darrera seu s'hi amaga la simple intransigència, la covardia, la por a no tenir raó o la ràbia més irracional. I massa sovint (gairebé sempre) les amenaces més reals són anònimes... i això no em fa gràcia, la veritat. 

Malauradament els comentaris anònims aixequen molt de soroll però no porten enlloc, com no sigui a allò que a casa en diem emprenyar el vesper. Els anònims no permeten dialogar, el que en genuí català en diríem enraonar. Enraonar, vol dir parlar i fer servir la raó, dues de les característiques més distintives, juntament amb la solidaritat i l'empatia, que ens fan humans i ens diferencien de la resta dels animals. 

Al meu interlocutor anònim li he de dir que no vull organitzar res a ningú ni tinc el dret a fer-ho: ningú té dret a organitzar rés a ningú, només faltaria! Jo només exposo públicament uns fets i en dono la meva opinió. Una part de la meva opinió és que existeixen unes lleis per als espais naturals (com existeixen per als espais urbans per cert!) a nivell internacional, europeu, estatal, autonòmic i municipal que com a tals s'han de complir, mentre la majoria no decideixi canviar-les. Aquesta és la primera norma democràtica d'un estat de dret.

Una altra part de meva opinió és que dés de 1972 (estem parlant de 40 anys) s'han estat invertit diners en una mena d'estranya partida de ping-pong  que consisteix en dessecar els estanys per després inundar-los i després tornar-los a dessecar per tornar a inundar-los, segons bufa el vent. I això no s'ha fet amb els diners dels propietaris o dels ciutadans de Sils. De fet, d'ençà que es varen redimir els delmes dels estanys no tinc constància que els propietaris hagin destinat cap esforç econòmic o laboral per mantenir valls i sèquies com ho feien abans: mantenir els seus terrenys eixuts ho hem anat pagant entre tots. 

Independentment de raons ecològiques opino que hem de començar a dir les coses pel seu nom: la inversió pública als estanys de Sils als darrers 10 anys, ha superat els 3.000 €/ha, que no han sortit precisament de les butxaques dels ciutadans de Sils o dels propietaris dels estanys. Una quantitat que s'ha evaporat amb una altra despesa de drenatge que hem pagat entre tots i que ha costat no sé quan, i millor no saber-ho. Si hi ha una sanció de la Unió Europea (que hi podria ser pel que s'ha fet!) l'hauríem de tornar a pagar entre tots. Sort que hi ha crisi!

Anònim amic meu. Saps qui soc i com contactar-me. Ens podríem haver estalviat aquesta entrada al blog si el teu missatge hagués estat senzillament: "no estic d'acord amb el que dius: en podem parlar?" 

Soc viu!

Soc viu encara que faci temps que no piuli... Potser per mandra, feina o saturació. De fet, tampoc ha piulat ningú de l'ajuntament de Sils després de la meva denúncia al blog i després d'una carta (evidentment certificada, que no ens mamem el dit!) que vaig enviar al Sr. Alcalde en pla conciliador, demanant parlar per resoldre els problemes que denunciava als Estanys. I com que no hi ha hagut resposta després de gairebé cinc mesos, i legalment la carta és un document públic, crec que tinc el dret de reproduir-la. Aquí la teniu.

Potser hi haurà més notícies, però seran després de la publicitat.



Sr. Martí Noguer
Alcalde President de l’Ajuntament
Passeig Sants Cosme i Damià, 2
17410-SILS


Benvolgut alcalde i amic,

He tardat molt de temps en decidir-me a fer-te arribar la meva preocupació  per la manera com s’està gestionant l’estany de Sils. Finalment però, m’he decidit.

Saps perfectament que la meva història amb els estanys ve de lluny: modèstia a part, considero que vaig ser un dels principals redescobridors  d’un espai natural pel qual ningú en donava un duro i, durant un temps, segurament en vaig ser també un dels màxims entesos. Ara potser ja no és així i me’n alegro, perquè això vol dir que les meves batalletes de fa 30 anys (Mare de Déu com passa el temps!) no varen ser en va.

Una de les primeres actuacions que es varen dur a terme als estanys, quan finalment es va entendre que ineludiblement calia protegir-los, ja va comptar amb la meva opinió en contra per l’impacte que creia podia tenir sobre els sistemes naturals i, en particular per la tranquil•litat de la fauna i el risc d’introducció d’espècies exòtiques. I tot i així es va fer. I quina era aquesta actuació tan impactant? doncs ni més ni menys que el circuit de BTT pel marge dret de la sèquia. Avui aquesta via ampla, pavimentada amb sauló, en la qual s’hi han gastat i es segueixen gastant molts diners, serveix per a bicicletes i vianants, però també per gossos, cavalls, motos, quads,... I per que tot l’alumnat del mateix institut de Sils s’escampi per prats, aiguamolls i boscos, teòricament per fer un treball d’investigació que a la pràctica consistia en aixafar nius i jugar al futbol, tal i com vaig poder comprovar el curs passat.

Desprès va venir el Life. Hi vaig participar activament en la redacció del projecte inicial (més tard tergiversat i inflat pressupostàriament fins a límits increïbles), en la direcció de part d’obra i en el disseny de la senyalització i de l’exposició que avui es pot visitar a l’estació.

Quan l’obra va finalitzar i l’ajuntament de Sils i l’escola-taller varen passar a gestionar l’espai, una de les primeres coses que varen fer va ser desbrossar tota la vegetació arbustiva espinosa, que s’havia plantat expressament a les motes de la llacuna permanent amb l’objectiu d’evitar l’accés al seu interior. El cost de la plantació va ser, si no recordo malament, d’uns 3 milions de les antigues pessetes, que es varen volatilitzar poques setmanes després. Aquesta va ser la primera sorpresa, amb la gràcia afegida que una administració destinava diners a destruir la inversió d’una altra. Avui segueixo sense entendre perquè es continuen segant motes i canyissos i, en canvi no es seguen ni gestionen herbassars, que és el que caldria, ni es recupera el bosc de ribera de la sèquia.

Darrerament fins i tot sembla que hi ha alguna administració que inverteix en destruir les seves pròpies inversions, com és el cas del recent drenatge de la sèquia, fet amb criteris gens ambientals i que ha provocat l’assecament d’espais que va costar inundar més de 100 milions de les antigues pessetes. Sort que estem en crisi!

L’any 1988 ja vaig suar sang i fetge per demostrar que no calia drenar la sèquia perquè les inundacions que va patir part del nucli de Sils, a banda de l’excepcionalitat de la precipitació (més de 300l/m2), no varen ser degudes a la “brutícia” de la sèquia sinó a l’obstrucció d’un col.lector, tal i com fotogràficament  va sortir reflectit a diferents mitjans i en algun llibre sobre gestió del medi ambient que es va publicar alguns anys mes tard (acompanyo còpia). Sempre he cregut que els casc urbà de Sils no té riscos d’inundació, entre d’altres coses perquè el poble es va edificar per damunt de l’estany. Els termes de delimitació de l’estany coincideixen amb la cota 67, tres metres per sota del la cota 70 de la Laguna, inundada el 1988 (insisteixo) per les mancances d’un col.lector. El PEF (Planificació de l’Espai Fluvial) de la conca de la Tordera de l’ACA, no inclou entre les zones inundables cap edificació de Sils. Algú em pot dir doncs perquè es gasten diners en dragar la sèquia de manera tant bèstia com s’ha tornat a fer?

Tinc els meus dubtes sobre la legalitat del drenatge tal i com s’ha dut a terme. Com també tinc els meus dubtes sobre la legalitat dels moviments i abocaments de terres que estan fent certs particulars. I com en anteriors ocasions, l’actuació també ha comportat la destrucció d’una mica més de patrimoni cultural (alguns ponts, comportes antigues, etc.)

Les darreres vegades que he passejat per Sils pràcticament no hi he vist fauna aquàtica i, evidentment no hi he trobat gens de tranquil•litat. I sense això no hi he trobat tampoc aquell turisme de qualitat que estic segur tan interessa a aquest i a anteriors consistoris de Sils: aquell turisme que deixa calerons en bars, restaurants, botigues, hotels, càmpings, cases de turisme rural etc. A l’estany només hi trobo darrerament veïns fent footing o portant el gos a fer les seves necessitats, a perseguir ànecs o bordar el pobre visitant, joves incívics amb moto destruint mobiliari urbà, ciclistes i genets que creuen que tenen tot el dret del món per anar on vulguin.

No saps com envejo els anys d’abans de 1988, abans de l’anterior drenatge, quan gairebé calia un tallabarders per poder caminar pels marges de la sèquia, però hi havia una diversitat de vida que mai més he tornat a veure als estanys, malgrat la brutícia de les aigües d’aquell temps.

La paradoxa crec que és l’error en que sempre ha caigut l’ajuntament de Sils d’orientar els estanys de cares al turisme en comptes de la conservació. És el típic error d’aquest país: posant per davant els interessos econòmics del turisme es destrueix el patrimoni natural que és el que inicialment atreia el turisme de qualitat. Aleshores no queda cap més remei que conformar-se amb el turisme vandàlic: dóna una volta pels estanys i després ves un dia als aiguamolls de l’Empordà i entendràs que vull dir. I si vols t’acompanyo.

Però com que no tot han de ser retrets, permetem que feliciti l’ajuntament de Sils per totes les iniciatives de custòdia que s’han dut a terme. Crec que aquesta és una bona línia que espero tingui continuïtat en el futur.

Per últim, vull manifestar-te que estic a la teva disposició i a la de l’ajuntament per a qualsevol opinió o consulta que em vulgueu demanar. És més, estaria encantat i crec, sense modèstia, que la meva experiència podria aportar una visió una mica diferent de la que ha dominat fins ara en la gestió de l’estany. M’estimo massa aquest espai com per no fer-hi rés ara que torna a estar fotut.

Rep una abraçada i una salutació ben cordial







Lluís Motjé i Costa

Sant Dalmai, setembre de 2011.-