"i si aixo es el que volem els de Sils, que ho es i finalmwnt ho tenim perque els que ara governen ens han entes, perque vens de fora a voler organitzar-nos el nostre poble que cadescu es cuidi de lo seu"

Després de més de 3 mesos d'haver rebut aquest comentari anònim a l'entrada del blog  que vaig titular  "Un dejà vu que cansa... i cansa molt!" m'he decidit a autoritzar la seva publicació. Segurament no ho he fet abans per allò que les coses es millor deixar-les refredar: allò que popularment es diu que potser es pensa molt millor amb vi, però val més decidir amb aigua.

No m'agraden els missatges anònims. No he acabat d'entendre mai si darrera seu s'hi amaga la simple intransigència, la covardia, la por a no tenir raó o la ràbia més irracional. I massa sovint (gairebé sempre) les amenaces més reals són anònimes... i això no em fa gràcia, la veritat. 

Malauradament els comentaris anònims aixequen molt de soroll però no porten enlloc, com no sigui a allò que a casa en diem emprenyar el vesper. Els anònims no permeten dialogar, el que en genuí català en diríem enraonar. Enraonar, vol dir parlar i fer servir la raó, dues de les característiques més distintives, juntament amb la solidaritat i l'empatia, que ens fan humans i ens diferencien de la resta dels animals. 

Al meu interlocutor anònim li he de dir que no vull organitzar res a ningú ni tinc el dret a fer-ho: ningú té dret a organitzar rés a ningú, només faltaria! Jo només exposo públicament uns fets i en dono la meva opinió. Una part de la meva opinió és que existeixen unes lleis per als espais naturals (com existeixen per als espais urbans per cert!) a nivell internacional, europeu, estatal, autonòmic i municipal que com a tals s'han de complir, mentre la majoria no decideixi canviar-les. Aquesta és la primera norma democràtica d'un estat de dret.

Una altra part de meva opinió és que dés de 1972 (estem parlant de 40 anys) s'han estat invertit diners en una mena d'estranya partida de ping-pong  que consisteix en dessecar els estanys per després inundar-los i després tornar-los a dessecar per tornar a inundar-los, segons bufa el vent. I això no s'ha fet amb els diners dels propietaris o dels ciutadans de Sils. De fet, d'ençà que es varen redimir els delmes dels estanys no tinc constància que els propietaris hagin destinat cap esforç econòmic o laboral per mantenir valls i sèquies com ho feien abans: mantenir els seus terrenys eixuts ho hem anat pagant entre tots. 

Independentment de raons ecològiques opino que hem de començar a dir les coses pel seu nom: la inversió pública als estanys de Sils als darrers 10 anys, ha superat els 3.000 €/ha, que no han sortit precisament de les butxaques dels ciutadans de Sils o dels propietaris dels estanys. Una quantitat que s'ha evaporat amb una altra despesa de drenatge que hem pagat entre tots i que ha costat no sé quan, i millor no saber-ho. Si hi ha una sanció de la Unió Europea (que hi podria ser pel que s'ha fet!) l'hauríem de tornar a pagar entre tots. Sort que hi ha crisi!

Anònim amic meu. Saps qui soc i com contactar-me. Ens podríem haver estalviat aquesta entrada al blog si el teu missatge hagués estat senzillament: "no estic d'acord amb el que dius: en podem parlar?"