ESTANYS DE SILS, UNA MICA D'HISTÒRIA

Ja deu fer prop de 50 anys que vaig posar per primer cop els peus als estanys de Sils. Era un marrec i només en tinc la imatge borrosa d'un meu oncle-avi carregant herba en un carro. No recordo si hi vaig tornar gaires vegades més, fins que em va entrar el cuc naturalista i les meves visites es varen incrementar. Entre 1975 i 1990 els estanys de Sils varen formar una part molt important de la meva vida i hi vaig passar moltes hores, de dia i de nit i amb tota mena de temps. Així, vaig començar a palpar els canvis que, primer mica a mica, i després de manera accelerada s'anaven produint a la zona, i com aquests afectaven els usos i costums tradicionals i, de rebot, la riquesa natural dels estanys. Intentar salvar el que quedava era gairebé una obligació moral.

Després han passat moltes coses, però us puc assegurar que molts d'aquells que avui diuen que coneixen molt bé els estanys "de tota la vida" no els hi havia vist mai fa 30 anys. Per desgràcia, i pel pas del temps, la majoria de les persones que realment sí els coneixien bé, i de les quals vaig aprendre moltes coses, avui ja no estan entre nosaltres: com els paisatges que havien après a cuidar, humanitzant-los sàviament, sense comprometre el seu valor natural ni el seu pòsit històric.

Però la realitat és tossuda, i aquí tinc unes quantes imatges per als "entesos". Es tracta de quatre cartografies de camp que vaig fer entre 1977 i 1989. El que està pintat de verd correspon al que en diríem vegetació natural o semi-natural: prats de dalla, herbassars i vegetació helofítica i de ribera en general. Que la cosa va canviar ràpidament en pocs anys és evident, com ho és la destrossa que es percep el 1989, després d'un bon drenatge ("sanejament" es va dir). Alguna cosa s'ha recuperat, alguna cosa més s'ha destruït... Però hi ha paisatges que costarà tornar a veure: han desaparegut amb la gent que sabia cuidar-los.

1977

 1981

 1986

 1989

TARDOR...

Ha passat l'estiu. Un estiu molt llarg i, per a mi angoixant: massa dies de calor i de sequera que fins i tot ha fet que molts arbres es desprenguessin de les seves fulles. Alguns potser ni tant sols s'en sortiran. 

No us espanteu: malgrat auguris més o menys encertats o científicament comprovats de canvi climàtic -qui pot predir el futur!!-, no és la primera vegada que això passa. Estadístiques a banda, des que tinc memòria eco-meteorològica ho recordo un cop cada 10 -15 anys: 2003, 1994, 1981, ...  Un període una mica més curt que el de les grans tempestes de neu que es reprodueixen més o menys cada 20 -25 anys :2010, 1986, 1962,... o el de les grans fredorades (2005, 1985, 1956,...)

El cert és que cada cop que hi ha alguna situació meteorològica una mica excepcional ens trobem amb efectes col·laterals.  Enguany han sigut els grans incendis, però per sort pels habitants de les ciutats, hem passat de puntetes sobre les restriccions d'aigua, ja que encara vivim de renda de les pluges de l'any passat. I amb el que ha plogut els darrers dies ja ens podem vendre tranquil·lament l'aigua del Ter, que ens la pagaran molt bé de preu.

Siguin incendis, sequeres, aiguats, nevades, ventades o pedregades, després d'un d'aquests fenòmens d'intensitat superior a la normal sempre es repeteixen les mateixes lletanies: que no estem preparats, que no hem fet rés per prevenir, etc. Després s'improvisen mesures a corre-cuita que, sort en hi ha, si no empitjoren més el problema (retirada de fusta cremada i repoblacions inútils, "neteja" de rieres, campanyes publicitàries,...) Totes, però, tenen dues coses en comú: el seu cost elevat i la rapidesa amb que s'obliden... O algú sap que s'en ha fet de les dessaladores projectades arrel de l'anterior sequera? I ara que ha fet 50 anys dels aiguats del Vallès... heu vist com als mateixos indrets on l'aigua es va endur persones i béns les rieres estan altra cop encaixonades per infraestructures i naus industrials?


Per cert, cada vegada que hi ha un gran incendi gairebé tothom clama per la creació d'espais oberts enmig del bosc. No dic que en alguns casos pugui ser una solució, però cal anar amb compte. A tall d'exemple l'imatge del costat (és del 2004, ja que ara l'espai es irreconeixible per culpa de l'AVE). En aquest indret vaig viure un dels meus primers incendis. El camp, d'una amplada mínima de 150 metres estava acabat de llaurar, però abans que el foc hi arribés ja cremava el bosc de l'altra costat. Responsable: els fems que varen començar a cremar sota el terra del mateix camp i que varen propagar el foc a tota velocitat. D'aixo fa 40 anys però el record encara el tinc ben viu... No m'imagino com deuria cremar un prat ben abonat amb fems de vaca!

GAIG BLAU

El passat divendres 1 de juny vaig observar un gaig blau a Salitja, en un fil de telèfon pràcticament dins del poble. Com que sòl aparèixer per aquesta zona l'havia estat buscant tot el mati en indrets adequats on s'havia vist altres vegades (bàsicament Les Fonts)... sense èxit. I va aparèixer, com sol passar, en el lloc i l'hora menys esperats. No l'he tornat a veure, però tampoc he tingut massa temps per voltar. Seria interessant saber l'estat d'aquest "aviram" a la Selva, tenint en compte que cada any es despenja alguna observació.

PLOU...

Després d'un hivern molt sec i de temperatures contrastades (ha fet mota fred i francament també calor), ha començat a ploure, de moment amb una certa timidesa. A veure com acaba.

La sequera ha portat incendis i ha disparat alarmes, de les quals tots els mitjans de comunicació més nostrats s'han fet ressò. Però aquests mateixos mitjans ens han informat que no cal patir massa, perquè els pantans estan ben plens i tenim aigua assegurada per tot l'estiu.

Aigua per a qui? Suposo que només per als habitants de les ciutats connectades a xarxes d'abastament i per a les comunitats de regants. Aquest reg d'aspersió que encara aquest matí, tot i la pluja, seguia escampant aigua per camps de cereals més o menys assedegats, que jo sàpiga no depèn de cap pantà, sinó dels aqüífers del pla de la Selva... I quants hectòmetres cúbics enmagatzemen aquests aqüífers? I quants se'n gasten cada any? Quina quantitat es recarrega?  I sobretot, quin impacte té tot plegat sobre el medi?

Comento sovint que sempre recordaré el meu avi diguent que ja es podia morir quan, per primer cop a la seva vida, va veure a l'Onyar sense aigua. Que pensaria avui d'aquest riu gairebé sempre sec sense peixos ni rat-bufos?

Enmanillats per la PAC i la intensificació agrícola i ramadera, veiem com els aqüífers s'assequen, els rius es moren i els pagesos cada dia estan més entrampats. Perquè no ens parem a pensar una mica tots plegats?

De moment que plogui, si pot ser aigües avall dels pantans, en aquesta plana selvatana on el blat de moro i la vida al rius semblen incompatibles.

"i si aixo es el que volem els de Sils, que ho es i finalmwnt ho tenim perque els que ara governen ens han entes, perque vens de fora a voler organitzar-nos el nostre poble que cadescu es cuidi de lo seu"

Després de més de 3 mesos d'haver rebut aquest comentari anònim a l'entrada del blog  que vaig titular  "Un dejà vu que cansa... i cansa molt!" m'he decidit a autoritzar la seva publicació. Segurament no ho he fet abans per allò que les coses es millor deixar-les refredar: allò que popularment es diu que potser es pensa molt millor amb vi, però val més decidir amb aigua.

No m'agraden els missatges anònims. No he acabat d'entendre mai si darrera seu s'hi amaga la simple intransigència, la covardia, la por a no tenir raó o la ràbia més irracional. I massa sovint (gairebé sempre) les amenaces més reals són anònimes... i això no em fa gràcia, la veritat. 

Malauradament els comentaris anònims aixequen molt de soroll però no porten enlloc, com no sigui a allò que a casa en diem emprenyar el vesper. Els anònims no permeten dialogar, el que en genuí català en diríem enraonar. Enraonar, vol dir parlar i fer servir la raó, dues de les característiques més distintives, juntament amb la solidaritat i l'empatia, que ens fan humans i ens diferencien de la resta dels animals. 

Al meu interlocutor anònim li he de dir que no vull organitzar res a ningú ni tinc el dret a fer-ho: ningú té dret a organitzar rés a ningú, només faltaria! Jo només exposo públicament uns fets i en dono la meva opinió. Una part de la meva opinió és que existeixen unes lleis per als espais naturals (com existeixen per als espais urbans per cert!) a nivell internacional, europeu, estatal, autonòmic i municipal que com a tals s'han de complir, mentre la majoria no decideixi canviar-les. Aquesta és la primera norma democràtica d'un estat de dret.

Una altra part de meva opinió és que dés de 1972 (estem parlant de 40 anys) s'han estat invertit diners en una mena d'estranya partida de ping-pong  que consisteix en dessecar els estanys per després inundar-los i després tornar-los a dessecar per tornar a inundar-los, segons bufa el vent. I això no s'ha fet amb els diners dels propietaris o dels ciutadans de Sils. De fet, d'ençà que es varen redimir els delmes dels estanys no tinc constància que els propietaris hagin destinat cap esforç econòmic o laboral per mantenir valls i sèquies com ho feien abans: mantenir els seus terrenys eixuts ho hem anat pagant entre tots. 

Independentment de raons ecològiques opino que hem de començar a dir les coses pel seu nom: la inversió pública als estanys de Sils als darrers 10 anys, ha superat els 3.000 €/ha, que no han sortit precisament de les butxaques dels ciutadans de Sils o dels propietaris dels estanys. Una quantitat que s'ha evaporat amb una altra despesa de drenatge que hem pagat entre tots i que ha costat no sé quan, i millor no saber-ho. Si hi ha una sanció de la Unió Europea (que hi podria ser pel que s'ha fet!) l'hauríem de tornar a pagar entre tots. Sort que hi ha crisi!

Anònim amic meu. Saps qui soc i com contactar-me. Ens podríem haver estalviat aquesta entrada al blog si el teu missatge hagués estat senzillament: "no estic d'acord amb el que dius: en podem parlar?" 

Soc viu!

Soc viu encara que faci temps que no piuli... Potser per mandra, feina o saturació. De fet, tampoc ha piulat ningú de l'ajuntament de Sils després de la meva denúncia al blog i després d'una carta (evidentment certificada, que no ens mamem el dit!) que vaig enviar al Sr. Alcalde en pla conciliador, demanant parlar per resoldre els problemes que denunciava als Estanys. I com que no hi ha hagut resposta després de gairebé cinc mesos, i legalment la carta és un document públic, crec que tinc el dret de reproduir-la. Aquí la teniu.

Potser hi haurà més notícies, però seran després de la publicitat.



Sr. Martí Noguer
Alcalde President de l’Ajuntament
Passeig Sants Cosme i Damià, 2
17410-SILS


Benvolgut alcalde i amic,

He tardat molt de temps en decidir-me a fer-te arribar la meva preocupació  per la manera com s’està gestionant l’estany de Sils. Finalment però, m’he decidit.

Saps perfectament que la meva història amb els estanys ve de lluny: modèstia a part, considero que vaig ser un dels principals redescobridors  d’un espai natural pel qual ningú en donava un duro i, durant un temps, segurament en vaig ser també un dels màxims entesos. Ara potser ja no és així i me’n alegro, perquè això vol dir que les meves batalletes de fa 30 anys (Mare de Déu com passa el temps!) no varen ser en va.

Una de les primeres actuacions que es varen dur a terme als estanys, quan finalment es va entendre que ineludiblement calia protegir-los, ja va comptar amb la meva opinió en contra per l’impacte que creia podia tenir sobre els sistemes naturals i, en particular per la tranquil•litat de la fauna i el risc d’introducció d’espècies exòtiques. I tot i així es va fer. I quina era aquesta actuació tan impactant? doncs ni més ni menys que el circuit de BTT pel marge dret de la sèquia. Avui aquesta via ampla, pavimentada amb sauló, en la qual s’hi han gastat i es segueixen gastant molts diners, serveix per a bicicletes i vianants, però també per gossos, cavalls, motos, quads,... I per que tot l’alumnat del mateix institut de Sils s’escampi per prats, aiguamolls i boscos, teòricament per fer un treball d’investigació que a la pràctica consistia en aixafar nius i jugar al futbol, tal i com vaig poder comprovar el curs passat.

Desprès va venir el Life. Hi vaig participar activament en la redacció del projecte inicial (més tard tergiversat i inflat pressupostàriament fins a límits increïbles), en la direcció de part d’obra i en el disseny de la senyalització i de l’exposició que avui es pot visitar a l’estació.

Quan l’obra va finalitzar i l’ajuntament de Sils i l’escola-taller varen passar a gestionar l’espai, una de les primeres coses que varen fer va ser desbrossar tota la vegetació arbustiva espinosa, que s’havia plantat expressament a les motes de la llacuna permanent amb l’objectiu d’evitar l’accés al seu interior. El cost de la plantació va ser, si no recordo malament, d’uns 3 milions de les antigues pessetes, que es varen volatilitzar poques setmanes després. Aquesta va ser la primera sorpresa, amb la gràcia afegida que una administració destinava diners a destruir la inversió d’una altra. Avui segueixo sense entendre perquè es continuen segant motes i canyissos i, en canvi no es seguen ni gestionen herbassars, que és el que caldria, ni es recupera el bosc de ribera de la sèquia.

Darrerament fins i tot sembla que hi ha alguna administració que inverteix en destruir les seves pròpies inversions, com és el cas del recent drenatge de la sèquia, fet amb criteris gens ambientals i que ha provocat l’assecament d’espais que va costar inundar més de 100 milions de les antigues pessetes. Sort que estem en crisi!

L’any 1988 ja vaig suar sang i fetge per demostrar que no calia drenar la sèquia perquè les inundacions que va patir part del nucli de Sils, a banda de l’excepcionalitat de la precipitació (més de 300l/m2), no varen ser degudes a la “brutícia” de la sèquia sinó a l’obstrucció d’un col.lector, tal i com fotogràficament  va sortir reflectit a diferents mitjans i en algun llibre sobre gestió del medi ambient que es va publicar alguns anys mes tard (acompanyo còpia). Sempre he cregut que els casc urbà de Sils no té riscos d’inundació, entre d’altres coses perquè el poble es va edificar per damunt de l’estany. Els termes de delimitació de l’estany coincideixen amb la cota 67, tres metres per sota del la cota 70 de la Laguna, inundada el 1988 (insisteixo) per les mancances d’un col.lector. El PEF (Planificació de l’Espai Fluvial) de la conca de la Tordera de l’ACA, no inclou entre les zones inundables cap edificació de Sils. Algú em pot dir doncs perquè es gasten diners en dragar la sèquia de manera tant bèstia com s’ha tornat a fer?

Tinc els meus dubtes sobre la legalitat del drenatge tal i com s’ha dut a terme. Com també tinc els meus dubtes sobre la legalitat dels moviments i abocaments de terres que estan fent certs particulars. I com en anteriors ocasions, l’actuació també ha comportat la destrucció d’una mica més de patrimoni cultural (alguns ponts, comportes antigues, etc.)

Les darreres vegades que he passejat per Sils pràcticament no hi he vist fauna aquàtica i, evidentment no hi he trobat gens de tranquil•litat. I sense això no hi he trobat tampoc aquell turisme de qualitat que estic segur tan interessa a aquest i a anteriors consistoris de Sils: aquell turisme que deixa calerons en bars, restaurants, botigues, hotels, càmpings, cases de turisme rural etc. A l’estany només hi trobo darrerament veïns fent footing o portant el gos a fer les seves necessitats, a perseguir ànecs o bordar el pobre visitant, joves incívics amb moto destruint mobiliari urbà, ciclistes i genets que creuen que tenen tot el dret del món per anar on vulguin.

No saps com envejo els anys d’abans de 1988, abans de l’anterior drenatge, quan gairebé calia un tallabarders per poder caminar pels marges de la sèquia, però hi havia una diversitat de vida que mai més he tornat a veure als estanys, malgrat la brutícia de les aigües d’aquell temps.

La paradoxa crec que és l’error en que sempre ha caigut l’ajuntament de Sils d’orientar els estanys de cares al turisme en comptes de la conservació. És el típic error d’aquest país: posant per davant els interessos econòmics del turisme es destrueix el patrimoni natural que és el que inicialment atreia el turisme de qualitat. Aleshores no queda cap més remei que conformar-se amb el turisme vandàlic: dóna una volta pels estanys i després ves un dia als aiguamolls de l’Empordà i entendràs que vull dir. I si vols t’acompanyo.

Però com que no tot han de ser retrets, permetem que feliciti l’ajuntament de Sils per totes les iniciatives de custòdia que s’han dut a terme. Crec que aquesta és una bona línia que espero tingui continuïtat en el futur.

Per últim, vull manifestar-te que estic a la teva disposició i a la de l’ajuntament per a qualsevol opinió o consulta que em vulgueu demanar. És més, estaria encantat i crec, sense modèstia, que la meva experiència podria aportar una visió una mica diferent de la que ha dominat fins ara en la gestió de l’estany. M’estimo massa aquest espai com per no fer-hi rés ara que torna a estar fotut.

Rep una abraçada i una salutació ben cordial







Lluís Motjé i Costa

Sant Dalmai, setembre de 2011.-

Un dejà vu que cansa... i cansa molt!!

Aquesta és l'imatge de la sèquia de Sils convertida en un vulgar desaigua per obra i gràcia  no sé si de l'ACA, de l'ajuntament de Sils o de tots dos.

La sèquia de Sils és un rec que, tot i ser originàriament artificial i construït amb l'objectiu de desguassar els estanys, encara el recordo resseguit per vernedes i altres boscos de ribera i sense plantacions de pollancres als voltants: unes plantacions que abans només creixien a la perifèria poc inundable dels estanys, en un exercici de seny que sembla s'ha perdut definitivament.

La sèquia de Sils és un rec que enyoro sense carreteres a les motes (d'aquestes que ara se'n diuen vies verdes, circuits de BTT o camins d'aigua), que enyoro envoltat de prats i herbassars i, sobretot,  que enyoro molt més ple de vida. Es dur reconèixer, al menys segons la meva percepció i les meves dades, que la sèquia acollia més vida fins i tot quan les seves aigües eren francament pútrides, molt abans que, en aquest país, s'inventés  fins i tot el concepte de depuradora.

Entenc menys de flora que de fauna, i per tant puc valorar menys sobre el regne vegetal. Hi ha un gran llistat d'espècies vegetals desaparegudes de Sils a les darreres dècades, i moltes no els hi he vist mai. Però si que puc afirmar que he vist desaparèixer el marcòlic (Lilium martagon), de la mateixa manera que he vist com ha s'ha salvat de miracle el lliri de neu (Galanthus nivalis) només fa un parell de mesos, per atzar, obra i gràcia de les pales de les excavadores.

Els estanys de Sils varen ser dragats per primer cop amb maquinària els anys 1970 ( no tinc anotada la data exacte), i desprès el 1988. Això va trencar amb una tradició de drenatges manuals que mitjançant mètodes tradicionals havien mantingut un equilibri gairebé perfecte entre els interessos ramaders i agrícoles i la conservació del patrimoni natural. Ara, el 2011 s'ha tornat a fer una "neteja per evitar inundacions", tal i com els hi agrada a dir als gestors polítics que ens volen protegir de tot encara que no estiguem en risc.

Cada drenatge té unes conseqüències que es repeteixen cíclicament: destrucció de prats, herbassars, canyissars i boscos de ribera, ampliació de zones de conreu (sobretot de pollancres) en detriment d'hàbitats natural i semi-naturals, etc. I destrucció de patrimoni cultural com les comportes centenàries desaparegudes a la darrera "neteja"!!

Però el que, segons la meva opinió, s'ha fet ara es dessecar una zona humida legalment protegida, cosa que cap llei i cap instrument de planificació emparen i totes condemnem. Havia passat abans (1988) amb menys instruments legals, però hi va haver una protesta de tres parells de collons. Ara ningú no ha dit rés. On està dormint el conservacionisme (que, ai làs, potser no és el mateix que l'ecologisme) en aquest país?

Com que no ho sé, i tot i que no en tinc ganes (recordeu el dejà vu que cansa... i cansa molt!), em sento obligat de començar a fer alguna cosa. M'estimo massa el estanys, la meva comarca i el meu país per quedar-me amb les braços plegats. Faré el que pugui i, com que no veig ningú pel voltant, ho faré a la meva manera, i així tampoc hauré de donar explicacions a ningú.. 

I fer-ho a la meva manera vol dir sense el concurs de partits, sindicats, indignats, ecologistes, economistes, bonhomistes, antisistemes, i similars. Absteniu-vos si us plau, tots plegats. A veure si d'una vegada podem fer quelcom seriosament sense que sigueu imprescindibles!

A la resta, m'agradaria comptar amb vosaltres. Això no s'ha acabat.