Un dejà vu que cansa... i cansa molt!!

Aquesta és l'imatge de la sèquia de Sils convertida en un vulgar desaigua per obra i gràcia  no sé si de l'ACA, de l'ajuntament de Sils o de tots dos.

La sèquia de Sils és un rec que, tot i ser originàriament artificial i construït amb l'objectiu de desguassar els estanys, encara el recordo resseguit per vernedes i altres boscos de ribera i sense plantacions de pollancres als voltants: unes plantacions que abans només creixien a la perifèria poc inundable dels estanys, en un exercici de seny que sembla s'ha perdut definitivament.

La sèquia de Sils és un rec que enyoro sense carreteres a les motes (d'aquestes que ara se'n diuen vies verdes, circuits de BTT o camins d'aigua), que enyoro envoltat de prats i herbassars i, sobretot,  que enyoro molt més ple de vida. Es dur reconèixer, al menys segons la meva percepció i les meves dades, que la sèquia acollia més vida fins i tot quan les seves aigües eren francament pútrides, molt abans que, en aquest país, s'inventés  fins i tot el concepte de depuradora.

Entenc menys de flora que de fauna, i per tant puc valorar menys sobre el regne vegetal. Hi ha un gran llistat d'espècies vegetals desaparegudes de Sils a les darreres dècades, i moltes no els hi he vist mai. Però si que puc afirmar que he vist desaparèixer el marcòlic (Lilium martagon), de la mateixa manera que he vist com ha s'ha salvat de miracle el lliri de neu (Galanthus nivalis) només fa un parell de mesos, per atzar, obra i gràcia de les pales de les excavadores.

Els estanys de Sils varen ser dragats per primer cop amb maquinària els anys 1970 ( no tinc anotada la data exacte), i desprès el 1988. Això va trencar amb una tradició de drenatges manuals que mitjançant mètodes tradicionals havien mantingut un equilibri gairebé perfecte entre els interessos ramaders i agrícoles i la conservació del patrimoni natural. Ara, el 2011 s'ha tornat a fer una "neteja per evitar inundacions", tal i com els hi agrada a dir als gestors polítics que ens volen protegir de tot encara que no estiguem en risc.

Cada drenatge té unes conseqüències que es repeteixen cíclicament: destrucció de prats, herbassars, canyissars i boscos de ribera, ampliació de zones de conreu (sobretot de pollancres) en detriment d'hàbitats natural i semi-naturals, etc. I destrucció de patrimoni cultural com les comportes centenàries desaparegudes a la darrera "neteja"!!

Però el que, segons la meva opinió, s'ha fet ara es dessecar una zona humida legalment protegida, cosa que cap llei i cap instrument de planificació emparen i totes condemnem. Havia passat abans (1988) amb menys instruments legals, però hi va haver una protesta de tres parells de collons. Ara ningú no ha dit rés. On està dormint el conservacionisme (que, ai làs, potser no és el mateix que l'ecologisme) en aquest país?

Com que no ho sé, i tot i que no en tinc ganes (recordeu el dejà vu que cansa... i cansa molt!), em sento obligat de començar a fer alguna cosa. M'estimo massa el estanys, la meva comarca i el meu país per quedar-me amb les braços plegats. Faré el que pugui i, com que no veig ningú pel voltant, ho faré a la meva manera, i així tampoc hauré de donar explicacions a ningú.. 

I fer-ho a la meva manera vol dir sense el concurs de partits, sindicats, indignats, ecologistes, economistes, bonhomistes, antisistemes, i similars. Absteniu-vos si us plau, tots plegats. A veure si d'una vegada podem fer quelcom seriosament sense que sigueu imprescindibles!

A la resta, m'agradaria comptar amb vosaltres. Això no s'ha acabat.

La Talaia de Sant Llop... d'on ve aquest nom?

Com que més d'un m'ho ha preguntat em veig obligat a comentar d'on  ve el nom del meu blog.

Sant Llop no és més que el punt més elevat del poble on resideixo (Sant Dalmai). Hi una antiga ermita romànica dedicada a Sant Llop, protector de pastors i del mals de la gola. L'ermita porta més de 200 anys abandonada, tot i que a finals del segle XIX va ser fortificada pels militar que hi varen edificar una torre de telegrafia òptica damunt de l'espadanya. Sant Llop és una talaia privilegiada, i d'aquí el nom del blog. Malgrat la modesta alçada del turó, la seva situació entre el pla de la Selva i els contraforts de les Guilleries permet la visió d'un ampli territori. Dés de Sant Llop és veuen, a més de les terres de la comarca de la Selva, territoris del Gironès, l'Alt i el Baix Empordà, el Pla de l'Estany, el Maresme, el Vallès Oriental, Osona, la Garrotxa, el Ripollès... i si prenem atenció fins i tot del Berguedà, la Cerdanya, el Vallespir, el Rosselló... Això sí, actualment i degut al creixement del bosc, per veure tot això cal enfilar-se dalt del teulat, amb un cert risc per a la integritat física.

Sant Llop no és més que una metàfora, un lloc privilegiat dés d'on observar, el que passa i el que ha passat, reflexionar i, si cal, indignar-se aprofitant que sembla que torna a estar de moda.

Tot flueix, rès és etern (2)

A vegades va bé repassar velles observacions de sortides de camp. He de confessar que, per desgràcia als darrers anys no he fet gaire anotacions, però les més velles que tinc, la majoria anteriors a 1985, fan reflexionar una mica. Les conservo en fitxes pre-informàtiques de paper esgrogueït dins una caixa de fusta de la Cooperativa Agrícola de Batea (no recordo com era el vi!) i convenientment ordenades per àrees geogràfiques de la comarca de la Selva i rodalies.

Un repàs a aquestes observacions de joventut em sorprendria fins i tot a mi si no conservés la memòria. Vet-ho aquí com eren algunes fa més de trenta anys:

-Per trobar un tord, un pinsà o un pit-roig criant calia embardissar-se pels òbacs més humits de les Guilleries o el Montseny.

-Encara es podia veure el xoriguer petit, sobretot al peu de la serralada Prelitoral.

-Hi havia calàndries i botxins a dojo i, a l'hivern, moltes verderoles. Fins i tot apareixia algun sisó.

-Hi havia més observacions de fumarell negre que de fumarell carablanc. Ara sembla que va al revés.

-Fins a principis dels vuitanta el martinet blanc era un desconegut a la major part de la Selva, el Gironès i rodalies. I per veure un simple aligot ja no parlem del que calia voltar!

-Els estornells venien a l'hivern (i no cada any) i el raríssim picot garser petit vivia sobretot en caducifolis de muntanya

Però si tot això sorprèn, la realitat supera la ficció quan veu el que observa un francès anomenat V. Dorka en una excursió per Caldes de Malavella a l'agost de 1958, quan un servidor tenia pocs mesos i encara no sabia que de gran voldria ser naturalista. Les observacions varen ser publicades per la revista Ardeola  dos anys més tard, i avui es poden consultar al Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya (http://biodiver.bio.ub.es/biocat/). La llista fa goig, sobretot perquè hi apareix el fumarell negre (ja deia jo que abans era més comú!), el cabussó collnegre, el botxí, el sit negre i...txáán! Pterocles orientalis.  Si senyors, la xurra al pla de la Selva!, Era una època que els conreus esteparis de cereals i els prats de dalla dominaven l'espai agrícola, molt abans que ho féssin els fruiters i el blat de moro. D'aquell paisatge perdut encara en guardo algun borrós record d'infància.

Tot flueix, rès és etern (1)

Malgrat ser conscients dels canvis que hi ha hagut en la història del nostre planeta i malgrat que coneguem i defensem aferrissadament els principis de l'evolució, moltes vegades els naturalistes semblem incapaços d'assimilar les variacions que es produeixen a escales curtes de temps. I sovint això ens ha portat a vetllar per a la preservació d'espècies, hàbitats i paisatges pensant només en el que hi hem vist i el que hi hem gaudit en un moment determinat, com si tot fos immutable.

Ja fa temps que dono voltes a tot això. Va començar plantejant-me preguntes existencials sobre l'impacte visual i paisatgístic que en el seu moment va representar la construcció d'equipaments emblemàtics com el castell de Montsoriu, el d'Hostalric, la catedral de Girona o la mateixa abadia de Montserrat (que ja em direu quin nyap enmig d'aquell monument geològic!) i si això seria avui en dia equiparable a polèmiques com les dels parcs eòlics.

Després va venir la constatació (que en principi sembla òbvia però que gairebé sempre oblidem) de que les coses, de manera natural, canvien més depressa del que ens sembla... i ja no dic si els humans hi intervenim. I aquests canvis porten a millor o a pitjor? O simplement són canvis sense cap més transcendència? Era millor l'activitat humana sobre el territori fa cent anys, quan pràcticament no hi havia bosc o ara, amb grans índex d'urbanització, una agricultura molt intensiva però amb grans masses forestals? Era millor tenir molts conills i ocells esteparis que tenir cabirols i tudons? Fa mig segle, si hagués existit un moviment naturalista, hagués lluitat per la reintroducció del senglar?

Finalment em va assaltar una inquietud per esbrinar quins eren els criteris per donar "papers de residència" a determinades espècies: l'antiguitat d'introducció del castanyer i del pi pinyer compta a l'hora de considerar-los residents i del país? Quants anys li falten a la robínia per aconseguir-ho? La geneta africana és millor que el visó americà? D'aquí a 2.000 anys el cranc roig serà considerat una espècie autòctona?

Espero que algun dia hi trobem resposta...

Comencem...

Els humans som animals molt curiosos, trapacers, joganers i entremaliats. Aquesta és una característica evolutiva que compartim amb la resta de mamífers i, en particular, amb els nostres parents més pròxims els Primats. Sense ella mai haguéssim aconseguit el nivell de desenvolupament tecnològic que avui dia tenim, i ni tant sols cap membre de la nostra família homínida hagués estat capaç de treballar una pedra, d'esmolar un pal o d'encendre un foc.

La nostra curiositat ens ha conduït a la tecnologia, la ciència, la filosofia... al coneixement en definitiva. I tot plegat ha fet que cada cop visquèssim millor i fòssim més lliures. Aquest no és, ni ha estat un camí de roses, com no ha estat una evolució lineal ni universal. Només cal veure com bona part de la humanitat viu encara avui en dia en situacions similars que les dels seus avantpassats paleolítics, o com al llarg de la història de tot el món s'han repetit i encara es repeteixen episodis de foscor involutiva i de totalitarisme assassí, dirigits massa sovint per anacrònics mascles alfa.

Tot i així, estic convençut que la majoria dels humans no canviaríem les nostres condicions de vida per les dels nostres pares, els nostres avis o els nostres avantpassats del segle X desprès de Crist o del segle X abans de Crist. I malgrat certes visions apocalíptiques, estic gairebè convençut que els nostres fills (aquests que es diu que per primer cop viuran pitjor que els seus pares), en un futur no voldríen pas canviar les seves condicions de vida per les de la nostra generació.

La tecnologia, el coneixement i l'esperit crític és el que ens ha de fer cada cop més humans, i això no té marxa enrere mentre seguim vivint en aquest món. No estic d'acord amb els inmovilistes de la meva generació que, gairebé per sistema, qüestionen noves tecnologies, nous sistemes de comunicació (digueu-li facebook o twitter) i noves maneres d'entendre el món. La majoria d'aquests no són, en contra del que es podria creure, persones desinformades i de baix nivell cultural, sinó tot el contrari. Probablement l'únic que els hi passa és que han quedat intel.lectualment ancorats en un període que va, aproximadament, del 1.870 al 1.970, 10 anys amunt o o 10 anys avall.

Reconec, en defensa dels meus col.legues generacionals, que jo mateix pateixo una certa esquizofrènia informàtica, i més quan toca compartir la vida i el sostre amb canalla adolescent que necessita viure permanentment endollada a un aparell, com si es tractés d'una recreació de Matrix... o és que realment existeix Matrix?

El que hem dóna confiança però, és que cap avenç científic i tecnològic és dolent en sí mateix. Si a la pràctica és bó o dolent només depèn de les persones. L'energia nuclear ha permès curar el càncer,  destruïr Hiroshima, portar electricitat a moltes cases i acumular residus per a milers de generacions. Un fusell en mans d'un mercenari pot matar homes, dones i criatures innocents però en mans d'un inuït pot salvar-lo a ell i a la seva família de l'atac d'un ós polar. Les bales no maten, sinò la velocitat i la direcció que porten, coses que només decideix qui prem el gatell.

Soc d'una generació que va tenir el primer contacte informàtic passats els 30, que primer va veure nèixer el fax, després el módem telefònic i finalment el correu electrònic, internet, les xarxes socials... Alguns ho hem portat millor i d'altres pitjor, però la majoria ens hem adaptat prou bé a aquest món. Però com que no hi hem nascut ni ens hi hem format i sovint aquesta accelerada  evolució tecnològica ha coincidit amb el pic del nostre període reproductiu, a vegades ens ha costat fer passos tant senzills com el de crear un blog com aquest.

Dit això, benvinguts al meu blog. Fidel a la meva filosofia intentaré fer-ne un bon ús: només hi penjaré coses quan  realment tingui quelcom dir i gaudeixi de prou temps per fer-ho: a favor de les noves tecnologies sempre, de qualsevol forma d'esclavitut mai.